Antecedents
El patrimoni musical de Catalunya gaudeix d’una gran riquesa, tan respecte al repertori compositiu dels seus mestres de capella, organistes i músics catalans que es conserva en nombrosos arxius i biblioteques, com a la ingent varietat de repertori iconogràfic català amb representacions musicals preservat en els principals museus de la geografia, així com també en allò que fa referència al repertori musical català de tradició oral, el qual va ser objecte de nombroses missions folklòriques durant la primera meitat del segle XX i es conserva en diversos dipòsits documentals.
Les primeres iniciatives encaminades a la restitució de la història i la memòria musical de Catalunya es van centrar en la identificació i l’estudi del cant popular, mitjançant la recerca de materials procedents de la tradició oral, i en la publicació dels primers estudis i edicions de repertori musical adquirit i preservat pels principals arxius i biblioteques del país.
La primera dècada del segle XX va palesar el desvetllament d’una consciència patrimonial que marcà el ritme de les primeres actuacions orientades a la identificació, la preservació i l’estudi del patrimoni històric, documental i artístic de Catalunya. D’aquesta manera es fundaren tres institucions capdavanteres en la voluntat de contribuir a la preservació i coneixement del patrimoni: la Junta de Museus de Barcelona (1907), l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i la Biblioteca de Catalunya (1911), les quals es veieren potenciades per la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), amb el concurs de personalitats com Enric Prat de la Riba, Josep Pijoan i Soteras i Josep Puig i Cadafalch.
“Ball de cercolets” (1946), Vilafranca del Penedès. Fons de Música Tradicional IMF-CSIC, CONCURSO C16-01. Quadern presentat per Josep Maideu i Auguet (1893-1971) sobre la Festa Major de Vilafranca el 1946.
Fons musical de Canet de Mar (CMar, Arxiu parroquial de l’església de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar).
En el terreny de la Musicologia, l’aparició de figures com Felip Pedrell (1841-1922) i Francesc Pujol (1878-1945), van col·laborar a desvetllar la consciència patrimonial des d’institucions pioneres com l’Orfeó Català (1891) i la Biblioteca de Catalunya (1907). Passada la Guerra Civil (1936-1939), i gràcies al capteniment de personalitats com Higini Anglès (1888-1969) i Miquel Querol (1912-2002), els estudis sobre història de la música van fer la seva entrada a la universitat catalana, mitjançant un procés que, posteriorment, Oriol Martorell (1927-1996) i Francesc Bonastre (1944-2017), van saber liderar, respectivament des de la UB i la UAB. El reconeixement científic i social de la Musicologia va propiciar el sorgiment de noves institucions que en van impulsar els seus estudis i recerques, com el Instituto Español de Musicologia (1943), el Museu de la Música de Barcelona (1946), el Centre de Documentació Musical de la UAB (1973), la Societat Catalana de Musicologia de l’IEC (1974) o l’Institut de Musicologia Josep Ricart i Matas (1980).